Una trobada casual, una confessió inesperada i una resolució molt sincera. En Pol i la Mònica, tramaran anar a Mart.
Una trobada casual, una confessió inesperada i una resolució molt sincera. En Pol i la Mònica, tramaran anar a Mart.
Després de buscar-se i no trobar-se, tornem a estar com al principi. Però alguna cosa ha canviat, i una conversa al replà ens farà veure com estan les emocions a aquestes alçades.
En Pol havia llegit anys enrere que l’spleen era alguna cosa així com un estat de nostàlgia no definida o d’angoixa vital d’una persona. També s’associava a un estat d’irritabilitat a Alemanya. És curiós com en Pol i la Mònica se sentien així. En Pol sempre deia que llavors tenia la sensació com si a dins de casa, una pluja tropical ruixés un p...
És curiós el que es pot arribar a saber d’una persona només mirant-la fumar. A aquestes alçades la Mònica gairebé no fuma, potser perquè no pot amagar coses difícils de dir, que fan mal.
La Mònica es pregunta sense saber-ho per la metafísica de l’amor. En Pol sense saber-ho no podrà respondre. La Mònica discretament amagarà petites frustracions. En Pol i la Mònica es miraran des de dins i des de fora en aquest capítol.
De vegades, en una habitació d’hotel buida, desfent les maletes després d’un viatge llarg la Mònica tenia la sensació que les cortines, les parets o un telèfon amagaven secrets que mai ningú sabria, aquell misteri li agradava però sempre sentia el desig de trencar-lo, de conèixer els secrets.
A la carretera, dins un cotxe, en Pol i la Mònica canten i fan el boig en direcció a un cap de setmana molt especial. Tot és eufòria, alegria, i potser queda la sensació que deixen alguna cosa enrere, alguna cosa que potser no torna.
A en Pol no li agradava que el filmessin. No volia confessar-ho però tenia la sensació que li robaven alguna cosa. A la Mònica, en canvi, si que li agradava. Potser perquè estava cansada de veure com el seu pare filmava la seva mare a totes hores, a qualsevol lloc. Observar i ser observat... fins i tot en això eren diferents, o complementaris.
Un esmorzar al migdia servirà perquè la Mònica dispari les seves bales, en Pol no s’hi pot resistir.
En Pol i la Mònica viuen amb intensitat un dia a dia que ja dura 4 mesos. Després d'una nit moguda i quan sembla que tot torna a la calma unes lliçons de ball i Rimbaud animen una tarda més.
Si la Mònica no existís l’haurien d’inventar a les pel·lícules. És tan dolça com amarga, transparent, impenetrable, irresistible. Sembla que no la puguis tocar. La Mònica va tenir una infantesa molt dolça, despreocupada. Infeliç, com totes, però sense aquella sensació de pèrdua que tenia en Pol. En Pol era solitari, selectivament introvertit. La seva infància va ser un buit. Sense res a destacar i tot per oblidar. Té un sentiment de pèrdua, de nostàlgia, que el fa diferent, o potser no. El Pol i la Mònica s’han creuat sis vegades sense saber-ho, s’han sentit les veus sense saber-ho i, fins i tot, s’han tocat sense saber-ho. Però mai no s’han mirat als ulls.
Canal responsable
Productor
