Daniel Romero és músic i viu a un petit poble de la costa d’Astúries. De vegades surt a gravar sons a la platja i de vegades toca a la seva habitació. La seva casa és plena de guitarres i de sorolls. Escoltant-los és la millor manera d’apropar-se ...
Daniel Romero és músic i viu a un petit poble de la costa d’Astúries. De vegades surt a gravar sons a la platja i de vegades toca a la seva habitació. La seva casa és plena de guitarres i de sorolls. Escoltant-los és la millor manera d’apropar-se a la seva forma d’entendre la música i la vida.
Això és el que me va dir mestre Antoni es dia que li vaig proposar fer un retrat a sa fusteria. A canvi, dos minuts de vals amb qualcuna de ses seves parelles de ball. Ningú de sa família l'ha vist mai ballar, cap d'ells sap que és es ballarí més sol·licitat des cap de setmana. Ell vol que jo el gravi, "al manco així, sa neta de nou anys me veur...
Dins una pantalla hi ha noia que està sola i se sent sola. És la noia del webcam. La noia que es despulla i s'ensenya i es toca... És un personatge, però al fons hi ha una persona. Què pensa? Com viu la seva feina? És realment una feina solitària? La noia es confessa davant la càmera i parla obertament de la seva soledat i el seu secret.
Jo no havia nascut i la Domi ja treballava per la meva familia. Trenta anys després, i a punt de jubilar-se, ‘Tan Sols’ recorre espais que tenen a veure amb mi i els meus. No obstant això, sempre ha estat una figura en penombra, una mena d'afinador de pianos que, a les fosques, abans de l'espectacle, neteja les rajoles blanques que després [tre]...
En Rafalet es mou amunt i avall amb el seu tractor per la Vall de Castanesa. Ha treballat més de vint anys com a pastor i ara ha de fer també altres feines, totes solitàries. Conjuntament amb en Rafel, el seu pare, i amb en José, són els tres únics habitants de Fonchanina.
És molt difícil ser un mateix perquè sempre pensem que hi ha algú observant-nos darrera un vidre o un mirall. La Loli treballa sola al seu estudi taller. Assaja els seus monòlegs, que no són monòlegs, i passa les hores sense companyia, parlant sola com feia la seva àvia fa anys.
“Éste es mi trabajo... ¡y alguien tiene que hacerlo!“. Una taula, un llit, un televisor... No hi ha ningú més. En Jaime viu una mica a la seva feina. Treballa amb el seu ordinador quan és necessari i menja i descansa quan li toca esperar fins que arribi el moment de treballar un altre cop. És la feina que ja feia la seva mare i que sempre ha vol...
Roberto Fasano passeja per les sales buides del museu. Està rodejat d’ulls que l’observen i el veuen passar darrera la seva llanterna. Sembla que està sol però multitud de cares l’acompanyen en la foscor. Les coneix de memòria, però tot i això és difícil acostumar-se a la seva presència.
